Els acords matrimonials entre Ramon Berenguer III i Dolça de Provença

Sigui conegut de tots els homes que jo, Berbega, comtessa d’Arlès, dono a vós, Ramon Berenguer, comte de Barcelona, la meva filla, de nom Dolça per muller, amb tots els territoris que foren de Gibert, comte, pare de la núvia, perquè els tingueu i els posseïu vós, els vostres fills i descendents.

3 de febrer de 1212

Activitats

1- Quina conseqüència van tenir per al comtat de Barcelona aquests acords?

2- Quins mitjans, a més dels que presenta el document, feien servir els comtes de Barcelona per engrandir el seu territori?

3- Coneixes algun altre exemple d’acord matrimonial dels comtes de Barcelona?

4- Què devia pensar el rei de França d’aquest acord matrimonial?

El catarisme a la Catalunya nord

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo.

Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Finalment, va optar per fer front els croats i l’any 1213 va morir mentre lluitava en la Batalla de Muret. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Família Ramon Berenguer IV

Ramon Berenguer IV es casà amb Peronella d'Aragó. El fruit d'aquest matrimoni va ser Alfons II d'Aragó, conegut com "El Cast" o "El Trobador", que es casà amb Sança de Castella, el fill hereu fou Pere I "El Catolic". El qual es casà amb Maria de Montpeller, el seu fill fou Jaume I.

El somni occità

Des del segle XII, els comtes de Barcelona van ampliar els seus dominis cap a Occitània i cap a Provença. Els mitjans utilitzats van ser les armes, si bé altres vegades es van fer servir les aliances matrimonials (Busca a l’etiqueta Documents l’entrada Acords matrimonials entre Ramon Berenguer III i Dolça de Provença) o els pactes de vassallatge.

Cap a l’any 1200, bona part d’Occitània estava integrada dins la Corona d’Aragó, que es convertí, així, en un dels estats més poderosos d’Occident. Aquesta força provocà el recel dels reis francesos, que aspiraven a ampliar els seus dominis cap al sud.

Aprofitant la propagació de l’heretgia càtara per terres occitanes, el rei de França, aliat amb el papa, va envair aquests territoris amb el pretext de lluitar contra els heretges. Davant l’agressió als seus vassalls, Pere I, nét de Ramon Berenguer IV, rei de la Corona d’Aragó, els va defensar, però el 1213 va ser derrotat i mort a laBatalla de Muret.

La derrota catalana va significar la pèrdua d’Occitània que, d’aleshores ençà. va quedar en mans dels francesos. Al nord dels Pirineus els catalans només van mantenir el domini sobre els territoris del Rosselló i la Cerdanya.

Activitats

1. Quins motius van impedir l’expansió catalana a Occitània?

2. Què és el catarisme? Pots ajudar-te aquest enllaç: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/22/de-l%E2%80%99expansio-ultrapirinenca-als-inicis-de-l%E2%80%99expansio-mediterrania/

3. Què va significar la Batalla de Muret?

La unió amb Aragó

L’any 1134 morí sense descendència el rei d’Aragó Alfons I el Bataller, i la seva darrera voluntat de deixar el regne als ordes militars del Temple de l’Hospital i del Sant Sepulcre, van provocar una greu crisi successòria.

La disposició testamentària, de caràcter religiós, d’aquest monarca era contrària a la tradició, i, en conseqüència, viles, nobles i eclesiàstics es van resistir a acatar-la:

• Els navarresos, units a Aragó des del 1076, van aprofitar l’avinentesa per separar-se’n, i van elegir com a rei propi Garcia VI de Pamplona (1134-1150), senyor de Tudela.

• Els aragonesos, al seu torn, elegiren com a rei un germà del rei difunt, bisbe electe de Roda-Barbastre, que va governar amb el nom de Ramir II el Monjo (1136-1137).

• També el fillastre del Bataller, Alfons VII de Castella, va reivindicar l’herència aragonesa, alhora que iniciava una ofensiva cap a Saragossa i prenia possessió d’una bona part de la vall de l’Ebre inclosa la capital mateixa del regne d’Aragó.

Ramir II el Monjo, poc avesat als afers polítics i com que se sentia anatematitzat per la Santa Seu i amenaçat per Castella, va cercar alian

ces en els regnes i comtats veïns. Primer va iniciar un apropament fallit a Navarra, i seguidament s’apropà a Catalunya, on va establir una ferma amistat amb Ramon Berenguer IV, en qui va trobar un aliat per a enfrontar-se als seus enemics.

Al final del 1135, el rei aragonès es va casar amb Agnès de Poitiers, de qui tingué la infanta Peronella, que aviat es va convertir en l’hereva cobejada per totes les cases regnants de la Península: Castella intentà prometre-la en esposalles a l’infant Sanç per tal d’aconseguir el control sobre Aragó (tractat d’Aragó, 1136), però va prevaler l’opció d’una aliança amb Catalunya, materialitzada en l’enllaç de la infanta Peronella amb el comte de Barcelona.

D’aquesta manera, el 1137 es va pactar el matrimoni de l’hereva d’Aragó amb Ramon Berenguer IV. Un cop pactat el matrimoni, el rei Ramir va deixar el govern del regne d’Aragó en mans del comte de Barcelona i es retirà la vida monàstica.

La unió d’Aragó amb Catalunya va ser el resultat d’una unió dinàstica pactada en la qual els dos membres components de la Corona van mantenir sempre la seva pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les lleis, els costums, les institucions i els governants. De fet, només el rei i els seus col·laboradors immediats eren comuns a Aragó i Catalunya, que, per la resta, mantenien la seva pròpia estructura de poder.

Activitats

1- Quin problema successori visqué el regne d’Aragó a principis del segle XII?

2- Per què Ramir II escollí el comte català com a futur marit de la seva única filla i hereva del tron, Peronella?

3- Què significà la unió de Catalunya i Aragó per ambdós regnes?

La conquesta de la Catalunya Nova

Entre els inicis dels segle XII i la primera meitat del segle XIV, el comtat de Barcelona va ampliar-se territorialment seguint quatre direccions: cap al sud, conquerí territoris de l’al-Andalus; cap a l’oest, es va unir amb el regne d’Aragó; cap al nord, es vinculà a territoris occitans, i cap a l’est, inicià la gran expansió per la Mediterrània.

La conquesta de la Catalunya Nova va ser ràpida. El 1118, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III va ocupar Tarragona, i entre el 1148 i el 1149, Ramon Berenguer IV ocupà Tortosa i Lleida. La conquesta de la Catalunya Nova finalitzà el 1153 amb la reducció dels musulmans que resistien a la serra de Prades.

La coquesta significà el trencament de les fronteres que durant 200 anys havien separat la Catalunya Nova de la Catalunya Vella. En lloc seu, es fixà una nova frontera als ports de Beseit i el riu de la Sènia. L’expansió va fer que el comtat de Barcelona augmentés en més de 1000 km2 el territori. El  mateix va passar al comtat d’Urgell que passà de tenir 1000 km2 a tenir gairebé 3700 km2.

Activitats

1- Quines comarques actuals formen part de la Catalunya Nova?

2- Què va significar la Conquesta de la Catalunya Nova per als comtes catalans?

3- Qui va sortir beneficiat de la conquesta de la Catalunya Nova?

Servitud i condicions de la tinença (XI-XII)

En l’estudi del camp s’ha de distingir entre:

• La senyoria territorial.

La senyoria territorial reuneix els drets dels senyors propietaris de terres sobre aquestes i els seus conreadors.

• La senyoria banal o jurisdiccional.

La senyoria banal o jurisdiccional era un poder o autoritat procedent de l’apropiació de la potestat pública per part, generalment, dels senyors dels castells. Poder de manar, castigar i imposar càrregues

Els senyors territorials, tot i que fonamentaven el seu poder i riquesa en la percepció de rendes, és a dir, en els ingressos procedents de les rendes satisfetes pels pagesos de les tinences, no havien abandonat del tot l’explotació directa a les seves dominicatures o reserves.

La major part de les terres senyorials estaven dividides en tinences, i eren cultivades per pagesos tinents que pagaven censos i agrers:

a) Els agrers, que constituïen un dels ingressos senyorials més importants, podien ser de l’onzè (tasca), desè, vuitè, cinquè o quart de la collita, segons els llocs i les circumstàncies.

b) El pagès pagava també el censum, prestació de reconeixement de senyoria, i alguns censos fixos en cereal.

Els drets sobre la terra es desdoblaven en:

• domini directe (el del senyor),

• domini útil (el del pagès).

Això donava una certa mobilitat i flexibilitat al règim de la tinença o mas, perquè permetia als pagesos vendre i comprar terra (en rigor, el domini útil de la terra) segons les seves necessitats, i sempre amb el consentiment del senyor.

En virtut dels contractes agraris, els senyors van imposar un  control sobre el grup familiar pagès que ocupava el mas. Aquest control es materialitzava en l’aplicació d’unes determinades normes successòries i la subjecció servil dels habitants del mas.

En resum, a partir dels segles XI-XII el mas, que podia ser el resultat d’una reforma i reorganització de l’hàbitat dispers que hi havia abans de la revolució feudal, va estar en estreta relació amb el desenvolupament de les servituds.

Els senyors, per evitar la pèrdua de mà d’obra que la mobilitat recollida en els contractes agraris afavoria, van imposar les servituds que vinculaven els homes a la terra. Aquestes formes de dependència van aparèixer de manera diversa a la Catalunya Vella, i especialment en territoris del nord-est, al llarg del segle XII.

El resultat va ser el pas de la possessió de certs drets sobre els homes, a la possessió dels homes mateixos (homo proprius et solidus), amb el control dels seus matrimonis i successions.

La condició servil era hereditària, però es podia mantenir una certa mobilitat a través de les redempcions de servituds, que es van convertir en una altra font d’ingressos senyorials considerable.

En la introducció de la pràctica de l’heretament, la donació entre vius del mas per raó de matrimoni, és possible que hi hagués un cert consentiment pagès. Ens estem referint a la creació del sistema de l’hereu, fórmula successòria dels pagesos de la Catalunya Vella que consistia a deixar la pràctica totalitat de la tinença (dos terços) a un sol hereu. S’evitava així la divisió del patrimoni i es facilitava el relleu generacional.

Activitats

1- Què era el sistema ban o jurisdiccional?

2- Què significà la revolució feudal pels pagesos aloers?

3- Què és el sistema d’hereu?

Ramon Berenguer I, la recuperació de l’autoritat comtal

Ramon Berenguer I va imposar-se sobre els altres comtats catalans i va sotmetre la noblesa feudal a la seva autoritat.

Mir Geribert rendint pleitesia a Ramon Berenguer I (Arxiu de la Corona d'Aragó)

Tot succeí a partir de la revolta del noble català del Penedès Mir Geribert l’any 1049, que en ser derrotat per Ramon Berenguer I va significà uns nous pactes entre el comte del Casal de Barcelona i els nobles. Així doncs, els nobles reconeixien el comte de Barcelona com el seu senyor i li juraven fidelitat; es convertiren, així, en vassalls seus. A canvi, el comte acceptava l’apropiació dels feus que havien aconseguit els nobles i la submissió dels pagesos a l’autoritat dels senyors feudals. Els únics comtats que en temps de Ramon Berenguer I no foren vassalls del comte van ser el Pallars i el Rosselló.

A tot això cal afegir-hi el cobrament d’un tribut anual en or, anomenat paria, que els regnes de taifes pagaven als comtats de Barcelona i Urgell per evitar ser atacats. Taifes com Dènia, València i Murcia pagaven les paries als comtes de Barcelona. El combrament de les paries va provocar que l’expansió territorial es limtés a l’ocupació d’alguns punts estratègics com Calaf (1015), Tàrrega (1056) o Agramunt (1070). L’or obtingut de les paries reforçà l’autoritat dels comtes de Barcelona, que van poder contractar i pagar prou soldats per poder controlar la noblesa feudal.

Miniatura que representa Ramon Berenguer I comprant al comte Guillem I de Cerdanya els seus drets sobre Caracassona.

Activitats

1- Com va sotmetre el comte català als senyors feudals?

2- Què en va fer del cobrament de les paries?

La Pau i Treva de Vic

Aquesta és la pau confirmada pels bisbes i abats, comtes i vescomtes, senyors i cristians temerosos de Déu, en l’any 1033.

Que d’ara endavant ningú no assalti les esglésies ni les cases que siguin edificades a l’entorn, fins al circuit de trenta passes.

Així mateix s’ordena que ningú no atropelli clergues que vagin desarmats, igual que monjos i monges.

Que ningú no faci presa de cavalls i eugues o dels seus pollins fins a l’edat de mig any, ni de bous, vaques i dels seus vedells, ni d’ases ni mules o de les seves cries, ni d’ovelles, moltons, ni anyells, ni cabres i dels seus cabrits.

Qui violi aquesta treva quedarà excomunicat i foragitat de les santes esglésies de Déu i quan mori, cap sacerdot li donarà sepultura.

Pau i treva aprovada a Vic l’any 1033, sota la presidència del bisbe i abat Oliba.

Activitats

1- Què és una assemblea de Pau i Treva?

2- Hi ha en el text cap referència a les sagreres? Quina?

3- Quin és l’objectiu del document?

El paper pacificador de l’Església

Al selge XI, la difusió del nou ordre feudal, va comportar l’increment de la violència social. L’Església catalana va adoptar iniciatives per fer minvar els efectes de les activitats bèl·liques, va intentar aturar parcialment les conínues guerres feudals. En aquesta tasca va tenir un lloc destacat l’abat Oliba (971-1046), que va ser la figura més important de l’Església catalana cap a l’any 1000. De jove, Oliba renuncià a la seva condició de comte de Berga i de Ripoll i va entrar de monjo al monestir d’aquesta darrera ciutat. L’any 1008 va ser nomenat abat del monestir i també del de Cuixà. L’any 1017 va ser nomenat bisbe de Vic. L’abat Oliba va contribuir de manera activa a la repoblació de diversos territoris de la Catalunya central.

La seva iniciativa més transcendent va ser la difusió de les assemblees de Pau i Treva, que pretenien limitar la violència feudal. La Pau de Déu era la prohibició eclesiàstica de qualsevol acte hostil contra les persones de qualsevol condició o contra tot tipus de béns que romanguessin dins d’un espai delimitat pel perímetre traçat a trenta passos al voltant de l’església, les sagreres. La Treva de Déu consistia en la prohibició de lluitar determinats dies de la setmana, especialment el diumenge i també en algunes dates significatives del calendari litúrgic.  L’èxit d’aquestes iniciatives va fer que les institucions eclesiàstiques es difonguessin cap a la resta d’Europa. (Busca a etiquetes Documents la Pau i Treva de la ciutat de Vic l’any 1033 i fes-ne les activitats)