Judici a Tuixent l’any 1081

En un judici celebrat a la vila de Tuixén l’any 1081, davant d’un tribunal presidit perBernat, bisbe d’Urgell, i format pel senyor Guillem Regimon i Albert, jutge, i altres optimats de la cúria episcopal, el bisbe urgellenc va reclamar a la pagesa Bonadona i als seus fills la tasca que devien per l’alou que, segons el prelat, retenien injustament i que era propietat de la seu i la seva canònica.

Bonadona i els seus fills van respondre a l’acusació: “Això no ho hem pagat mai ni ho hem de pagar perquè la terra és alou nostre propi.”

El jutge va manar llavors a Bonadona que demostrés el seu dret per judici de Déu mitjançant examen de l’aigua bullent. Bonadona, presa de terror, va respondre: “Oh senyor meu! És el meu pecat! Reconec que he actuat indegudament, amb egoisme.Prego a la misericòrdia de Déu, a la Santa Verge Maria i a vostra mercè que sigueu indulgent amb mi i jo en el futur faré el que vulgueu. Pagaré puntualment la tasca.”

El bisbe, satisfet amb això, no la castigà.

La justícia feudal: les ordalies

L’alteració de l’ordre va afectar també la justícia. Els tribunals van esdevenir el marc d’expressió de moltes de les tensions de la societat. Amb el creixement econòmic van incrementar-se els plets i els pledejadors, i la justícia es va corrompre. Els jutges es deixaven comprar i la llei goda va esdevenir formulària. Els tribunals van renunciar a la recerca de proves objectives i molts litigis es van resoldre al marge dels tribunals, bé per acords entre les parts o, el més sovint, per actes de força o proves aberrants, com les ordalies.

Les ordalies o judicis de Déu eren uns procediments judicials utilitzats a partir de mitjan segle XI per provar la culpabilitat o innocència de la persona acusada. Aquesta era sotmesa a una suposada sentència emanada per voluntat divina, i això en detriment de l’aportació de proves escrites i testimonis orals. (Busca a Documents els cas de l’ordalia celebrat a la vila de Tuixén l’any 1081 i fes-ne les activitats)

Hi havia diferents tipus d’ordalies:

a) La prova dita caldària, que consistia a extreure una pedra de l’interior d’una caldera d’aigua bullent; si la mà en sortia cremada, és que l’acusat era culpable.

b) La prova dita dels albats, que consistia a dipositar dos nadons (un de cada part enfrontada en el judici) en una bassa o una piscina; el qui s’enfonsava mostrava la innocència de la part que representava.

Activitats

1- Creus que la justicia feudal estava corrumpuda? Per què?

2- Què eren les ordalies? Ho trobes un sistema judicial just?

Drets feudals del bisbe d’Urgell, Guillem Guifred, a la seva senyoria de Sanaüja

El bisbe ha de percebre la meitat dels drets del mercat i del forn. El bisbe obté de les cases de Sanaüja, llenya, cols, bledes, formatges, ous. En són una excepció les cases dels sacerdots i dels cavallers. Si un animal entra a la reserva senyorial del bisbe, l’amo l’haurà de rescatar pagant tants diners com peus tingui l’animal. Ningú pot caçar al bosc del bisbe; l’home de Sanaüja que gosi agafar un conill al bosc haurà de donar al bisbe un bou, un porc i nou parell de conills vius.

Tots els homes de Sanaüja han de treballar per al bisbe en la construcció dels seus edificis i li han de donar servei de transport, amb excepció dels sacerdots, dels cavalelrs i dels mercaders. Els homes de Sanaüja han de dur les cartes i els missatges del bisbe on aquest vulgui manar.

Activitats

1- Classifica les càrregues que patien els habitants de Sanaüja en quatre grups, segons que siguin pagaments en metàl·lic, pagaments en producte, prestacions de treball o altres serveis i càrregues.

2- Tots els habitants de Sanaüja havien de pagar drets feudals?

La formació de la societat feudal (XI-XII)

De forma paral·lela a la consolidació de la Catalunya comtal, el sistema feudal va anar desenvolupant-se en la societat catalana. A la primera meitat del segle XI, Catalunya va deixar de ser una societat de pagesos aloers lliures i esdevingué una societat feudal. Els veguers foren els responables d’aquest important canvi: la revolució feudal que va tenir com a desenllaç l’emergència d’una multitud de petites senyories locals, hereves dels principats territorials d’època carolíngia.

El poder i la força dels comtes abans de l’any 1000 procedia de la possessió de terres i rendes públiques, és a dir, béns fiscals, els més importants dels quals, els castells, els cedien temporalment o a perpetuïtat als seus col·laboradors, clergues, vescomtes i veguers, perquè els administressin. No perdien per això el control superior d’aquests béns.

A partir del 1030, però els veguers, abans personae publicae, es van apropiar els castells que administraven i van esdevenir  senyors castellans. Van prescindir, doncs, de l’autoritat superior comtal, i van incorporar les terres fiscals del terme del castell i les rendes públiques satisfetes pels habitants del districte corresponent a la seva propietat. Fins i tot, els antics vicaris es van quedar la propietat dels alous dels pagesos. (Busca a l’etiqueta Documents el text que esmenta els drets del bisbe de Sanaüja i fes-ne les activitats)

La piràmide social del feudalisme

El nou model social, basat en les relacions de vassallatge, situava el comte com a príncep al vèrtex de la piràmide social, fet que es fonamentava en la concessió de terres (feus) a canvi del jurament de fidelitat. Així, la guàrdia del castell i la zona sota el seu domini, anomenada jurisdicció, era atorgada pel comte al cap d’un llinatge nobiliari (veguer) que, al seu torn, delegava en un castlà el govern efectiu de les seves possessions.

Les normes i les diferents fonst jurídiques en què es fonamentava el nou ordre feudal es van agrupar, a partir del segle XII, en una compliació de lleis anomenades Usatges de Barcelona, que recollia les normes del dret romà, del dret germànic i els costums feudals i substituïa l’antic codi dels visigots, el Liber iudiciorum. Si voleu ampliar la informació sobre els Usatges, podeu visitar aquest lloc web: http://sites.google.com/site/futreee/

Activitats

1- Quin paper tingueren els veguers en la formació del feudalisme a la Catalunya Vella?

2- Què foren els Usatges de Barcelona?

Els successors de Borrell II: pèrdua d’autoritat comtal

Borrell II va casar-se amb Letgarda de Tolosa i tingueren quatre fills, entre els que destaca Ramon Borrell I (992-1017) que fou comte de Barcelona. Aquest es casà amb Ermessenda de Carcassona i tingué com a hereu del comtat de Barcelona a Berenguer Ramon I, el Corbat (1017-1035), el qual es casà amb Sança de Castella al 1021 i tingué com a hereu a Ramon Berenguer I, el Vell (1035-1076).

Però tornem enrere. A la mort de Ramon Borrell (1017), seguiren les successives minoritats de Berenguer Ramon I i de Ramon Berenguer I, durant les quals l’autoritat va ser exercida per la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell.

És possible que llavors hi hagués una certa crisi de lideratge. Una prova del fet que la concepció pública del poder es perdia va ser el testament de Berenguer Ramon I (1035), que dividia els comtats entre els seus fills, disposició successòria que afeblia, encara més, l’autoritat comtal:

1) Ramon Berenguer I va rebre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona en aplicació d’una clàusula de millora.

2) Els dos germans petits, Sanç i Guillem (juntament amb la seva mare Guisla), van heretar el Penedès, és a dir, la frontera de més enllà del Llobregat, amb la ciutat d’Olèrdola, i el comtat d’Osona, respectivament. Ambdós havien d’estar sota l’obediència (obsequium) i tutela (baiulia) del germà gran, Ramon Berenguer.

3) La vídua de Ramon Borrell, la comtessa-àvia Ermessenda, va detenir el condomini o govern compartit dels tres comtats. Aprofitant la minoritat dels tres germans, aquesta disposició testamentària va permetre a Ermessenda exercir el govern dels comtats amb l’ajut d’homes fidels, partidaris de l’ordre públic tradicional. Es podria dir que Catalunya, malgrat els esforços d’Ermessenda, va restar sense autoritat forta del 1017 al 1041.

Activitats

1- Què va significar el testament de Berenguer Ramon I per la fortalesa comtal catalana?

2- Qui fou Ermessenda de Carcassona i quin paper jugà en el govern dels comtats catalans?

3- Què és la clàusula de millora?

Fi del tema

Ja s'ha acabat el nou tema i avui comencem El Feudalisme a Catalunya!!

L’administració dels comtats

Els comtes van dividir el comtat en districtes més petits. A cada districte hi feia construir un castell on hi vivia un delegat seu. Era el vicari o veguer, el qual, ajudat per cavallers (persones armades que posseïen un cavall), s’encarregava de governar i defensar el territori en nom del comte, i també de cobrar tributs als pagesos com a pagament de l’administració i la protecció.

El grup dirigent de la societat catalana s’anomenaven els senyors. Aquests no treballaven i vivien de les rendes de les seves propietats i dels impostos dels pagesos. Les seves ocupacions eren la guerra i la caça.

Activitats

1- Visita aquest enllaç i fes un llistat de les parts principals d’un castell medieval i escriu-ne el seu significat.

http://www.vegueries.com/monografics/cast_fortalezaCAT.asp

2- Ara visita aquest altre enllaç, fes una lectura acurada del text i fes-ne un resum d’unes 10-15 línies.

http://www.vegueries.com/monografics/cast_construccioCAT.asp

Els pagesos (IX-X)

El sistema d’aprisions va suposar que als segles IX i X una part important de la societat catalana estigués formada per petits pagesos lliures. Se’ls anomenava pagesos aloers, perquè posseïen petites propietats agrícoles que rebien el nom d’alous.

La família aloera estava formada per un grup de poques persones (pares i fills) que vivien en cabanes disperses, posteriorment masos, tot i que hi havia algun poblet on s’agrupaven cinc o deu famílies.

L’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica disposaven de les terres no cedides als pagesos, que eren treballades per serfs o per pagesos lliures en règim de tinença, un sistema de treball en què el propietari es quedava un apart de la collita i el pagès, una altra.

Activitats

1- Observa la il·lustració i descriu les diferents funcions que tenia l’habitació del mas.

Carta de població de Cardona

Jo, Borrell, per la gràcia de Déu comte i marquès, dono llei, seguretat i llibertat al castell de Cardona i als seus termes i a tots els seus habitants presents i futurs, i als seus descendents, amb relació a totes les coses que posseeixen i a tot el que pertany a l’ús comú.

Si algun home maligne prengués o robés alguna cosa de la propietat d’aquells habitants, el que s’ho trobés a faltar que se’n prengués el doble de la propietat d’aquell home maligne.

El que amb ajuda de déu els seus habitants poguessinguanyar en tots els llocs, ho conservin i posseeixin amb pacífic dret.

No estigueu obligats a pagar cap cens a ningú, sinó solament a la Santa Església.

Treballeu, també, cada setmana fent les obres del castell, o sigui, les torres, les muralles, els terraplens i les fosses que cavareu ben fondes.

I si us sobrevingués algun gros perill, tots vosaltres disposareu lliurement, segons vegeu com és necessari, per defensar-vos dels vostres enemics.

Borrell II, 23 d’abril del 986 (adaptació)

Activitats

1- Què és una carta de població?

2- Quines característiques pròpies de les cartes de població identificaries en aquest document?

3- Enumera els privilegis que el comte concedí als futurs habitants de Cardona.

4- A què estaven obligats els futurs habitants de Cardona?

La repoblació (segles IX-X)

Quan els islàmics van envair Catalunya, molts dels seus habitants es van refugiar al Pirineu. Aquest fet va suposar la despoblació de bona part del territori, la qual cosa convertia aquestes zones en unes terres difícils de defensar ja que no hi havia nuclis on oposar resistència als atacs enemics, i, per això a mesura que els reis francs ocupaven el país, l’anaven repoblant.

Els pobladors procedien en bona part de les superpoblades valls dels Pirineus, també d’Occitània, de Septimània, d’Aragó i d’altres zones properes. El poblament de les zones conqueirdes es feia sota la direcció i la protecció de l’aristocràcia comtal i dels monestirs que administraven la justícia i facilitaven la protecció.

La repoblació es duia a terme a través de l’aprisió. Les terres desertes i ermes acabades d’ocupar es consideraven propietat del rei. Aquest les cedia a famílies pageses que s’hi istal·laven i les explotaven. Finalment, els pagesos es convertien en propietaris de les terres si, un cop passats trenta anys, ningú no les reclamava.

Si l’indret per repoblar era prop de la frontera, aquest era més perillós. Per això els comtes compensaven als pobladors amb condicions especials i facilitats fiscals  que quedaven recollides en un document anomenat carta de població o franquícia. (Busca a l’etiqueta Documents, el text de la Carta de Població de Cardona i fes les activitats)

Carta d’Hug Capet al comte Borrell (988)

La independència de Catalunya

En nom del rei Hug al comte Borrell

Si voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres enviats a nós i als nostres predecessors, a fi que no ens vegem privats, en arribar al vostre país, de l’esperança de la vostra ajuda, al moment en què sabreu que el nostre exèrcit ha acampat a Aquitània us presentareu a nosaltres amb poca gent per confirmar-nos la fidelitat promesa. Si preferiu obrar d’aquesta manera i obeir més aviat a nosaltres que els musulmans, envieu-nos abans de Pasqua uns legats que ens assegurin la vostra fidelitat.

Carta d’Hug Capet al comte Borrell (988)

Activitats

1- Qui era el rei Hug? Quina ordre envià al comte Borrell?

2- Quina va ser la resposta del comte Borrell? Quines conseqüències va tenir la reacció del comte?

La independència de fet de la Catalunya Vella

L’enfrontament amb Còrdova

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Fins i tot va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre Almansor, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada l’any 985.

El trencament amb els reis francs

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987) van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’Almansor cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’Almansor prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. (Busca a l’etiqueta Documents la carta d’Hug Capet al comte Borrell i fes les activitats) A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

Els comtats catalans en el moment de la seva independència respecte de la monarquia carolígia

Activitats

1- Per què es pot afirmar que els comtes catalans eren, de fet, independents a la darreria del segle X? 

2- Quina fou l’actitud dels comtes catalans enfront del califat de Còrdova?

3- Quins motius causaren la independència dels comtats catalans?

Els successors de Guifré el Pilós (897-947)

Al segle X, i després de la mort de Guifré i el seu testament, els comtes van usurpar el càrrec públic de governador en nom del rei franc i en van fer una part del seu patrimoni personal. La instauració d’una successió hereditària a partir de la mort de Guifré va suposar un cert grau de sobirania, és a dir, una capacitat de governar sense dependre del rei franc, tot i ser-ne vassalls.

A més, la dinastia carolíngia que governava el regne franc havia arribat a la seva fi amb la mort de Lluís V, i va ser substituïda per la família dels Capets. Aquest fet fou de cabdal importància per la independència dels comtats catalans. L’últim comte català que va retre homenatge al rei franc fou Guifré II Borrell, comte de Barcelona, l’any 899.

Durant el segle X, els descendents de Guifré el Pilós van fer avançar poc a poc les fronteres dels comtats catalans més enllà de la línia del Llobregat, i a finals de segle la frontera comtal de Barcelona ja es trobava al riu Gaià.

L’obra de Guifré el Pilós

Miniatura de Guifré el Pilós

El comte Guifré el Pilós (878-897) va ser un personatge històric important per dos motius:

1) Va impulsar la repoblació de la zona central de Catalunya. Durant el seu govern el Ripollès, la plana de Vic, les Guilleries, el Berguedà, el Solsonès i el Bages es repoblaren amb gent procedent dels Pirineus. Per protegir aquests nous pobladors de les ràtzies musulmanes, Guifré ordenà la construcció de grans fortificacions, com el Castell de Cardona.

2) Va ser el primer comte que va deixar els seus comtats en herència als fills sense tenir l’assentiment del rei franc. Aquest fet suposà l’inici de la dinastia delCasal de Barcelona, la qual duraria fins el segle XV.

Sant Joan de les Abadesses

Castell de Cardona

La llegenda de les quatre barres

Activitats

1- Què era el Casal de Barcelona?

2- Busca informació sobre Guifré el Pilós i fes una breu narració de la figura del comte català i la mitificació que s’establí com a “pare de la pàtria”. Si cliques sobre la imatge, trobaràs un bon recurs.

3-  Fes un breu apunt sobre els antecedents familiars de Guifré (pares) i els seus descendents (fills i néts), destacant-ne els càrrecs que ostentaren.

L’organització de la Marca Hispànica

Els reis francs van organitzar el territori conquerit en vuit grans unitats administratives, els comtats: (Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona, Barcelona i Osona, als quals s’afegí després Besalú). El comte governava un o més comtats en nom del rei franc i del qual n’era vassall.

Per administrar els comtats catalans, els reis francs van triar magnats, procedents de les antigues famílies romanes o visigòtiques. Aprofitant la llunyania de la cort, alguns d’aquests comtes es van rebel·lar a la mort de Carlemany, l’any 814, i per aquest motiu Lluís I el Piadós els desposà i els va substituir per comtes francs. Entre aquestes ervoltes destaca, la d’Aissóde Vic  qui va ajudar els musulmans de Saragossa. Com a conseqüència d’aquesta revolta, les terres centrals d’Osona, Bages i Berguedà quedaren despoblades.

Però molts d’aquests comtes francs, no s’acostaren als comtats que governaven, i per això, a finals del segle IX, el rei franc Carles el Calb va designar com a comte de Cerdanya i Urgell (870) i, més tard de Barcelona i Girona, a Guifré el Pelós, que era fill d’una família originària del Conflent. Aquests comtats van ser cedits com a feus.

Sobirans de la dinastia carolíngia que van regnar sobre Catalunya:

Any	Rei
768-814	Carlemany
814-840	Lluís el Piadós
840-877	Carles el Calb
877-879	Lluís el Tartamut
879-884	Lluís III
884-888	Carles el Gros
888-898	Odó
898-923	Carles el Simple
923-936	Rodulf
936-954	Lluís d’Ultramar
954-986	Lotari
986-987	Lluís V

Activitats

1- Què eren els comtats? Qui els governava?

2- Quina relació tenien amb el rei franc?

3- D’on eren els comtes que van regir la Catalunya carolíngia fins a finals del segle IX?

La conquesta carolíngia

Els exèrcits islàmics, que el 711 havien fet caure el regne dels visigots, van conquerir l’actual territori català entre el 720 i el 725 . Els musulmans, però, van ser derrotats per l’exèrcit franc comandant per Carles Martell a Poitiers l’any 732, i ja l’any 769 havien fet recular els islàmics fins als Pirineus.

A causa de la necessitat de protegir la frontera sud del regne franc davant les ràtzies musulmanes, el rei carolingi Carlemany va establir ua marca, entre els Pirneus i l’Ebre: la Marca Hispànica.

Per tal de crear aquesta marca, Lluís el Piadós, fill de Carlemany, entrà en territori català al capdavant d’un exèrcit l’any 785. Girona se li va rendir sense lluita i, després de controlar l’Urgell, la Cerdanya, el Pallars i la Ribagorça, l’any 801 va entrar a Barcelona. Els intents per arribar a Tortosa fracassaren, i finalment la Marca Hispànica quedà reduïda entre els Pirineus i els rius Llobregat i Cardener. Aquest territori es coneix amb el nom de Catalunya Vella.

Comtats catalans a finals del segle IX

Activitats

1- Entre quins anys la Catalunya Vella va estar sotmesa als musulmans?

2- Quina era la intenció de Carlemany a l’hora de crear la Marca Hispànica? Quins límits havia de tenir?

3- Quins són els límits de la Catalunya Vella pel sud?